Magdala ( I va somniar)

La nit, calorosa i coberta d’ennegrides nuvolades s’estenia sobre la vila com una fosca mortalla, ell jeia damunt el llit, amb la finestra del tot oberta, consumint l’última cigarreta, la ràdio omplia l’estança amb una dolç melodia, mentre intentava conciliar el somni, un somni gairebé impossible en una nit de brises absents on els llençols s’adherien al cos com si d’una segona pell, càlida i humida, es tractés.

La combinació del fum blanquinós del tabac amb la groguenca llum de la desconjuntada llàntia convertia la nua paret en la màgica pantalla sobre la qual projectar els records del seu llunyà passat, records en blanc i negre, virats de sípia, que lentament es tornarien d’un color iridiscent.

Per la seva memòria van començar a desfilar els dolços records del passat, va recordar els viatges realitzats als confins del món conegut, les fabuloses aventures a través de regnes exòtics i llunyans on va conèixer mil·lenàries ciutats i civilitzacions amb gents d’enigmàtiques i estranyes creences, amb les qui va compartir llurs alegries i rosecs, fonent tots aquests coneixements dins de l’infinit gresol on va forjar la seva, curta però intensa, jovenesa.

Va recordar amb nostàlgia el dia que la va veure per primera vegada, fou a pop del llac, allí a Magdala, just al capvespre, a l’embarcador. Ella, Maria, es trobava dempeus, descalça damunt l’arena, rodejada de vells aparellaments, xarxes i velams, una subtil i vaporosa túnica de lli clar envoltava la fràgil figura de flonjos malucs, d’ulls verds i cutis bru, atzabeja cabellera i la pell perfumada d’encens i brea.

Els seus llavis pronunciaren entre murmuris el bell nom de la Maria, les seves mans s’aferraren al buit, cercant-la enmig la foscor, dolça i dormida la va somniar, com la càlida nit on els seus cossos, nus i tremolosos, foren banyats per l’esmorteïdora llum de la lluna, llurs mans, de tacte suau i sedós, amb tendres carícies satisferen el seu cos, llur boca àvida d’ardents besades, va cercar amb ansietat la sensual boca de la Maria. Ella li va respondre plena de joia i anhelosa, llurs pits turgents i erectes s’esclafaren incisius contra el tors nu i bru de l’amant, ses cames, fermes i tornejades, l’empresonaren apassionadament enmig de se brunyides i nacrades cuixes, lliurant-li el tresor més preat de llur dolça virginitat, al temps que entre amanyacs i prometences d’amor etern, els seus cossos explotaren sobtadament en un remolí de passió, i ell, per un instant va tornar a ser humà.

De sobta, la veu llunyana  i greu d’un estrany va irrompre a l’habitació: ...divendres 10 d’abril, 14º© al passeig Toldrà, les temperatures aniran en augment al llarg del matí, i ara, uns segons de publicitat...

Els somnis començaren a esvair-se a mida que la tèbia llum de l’alba emplenava l’estança a través del finestral, ell, aixecant-se lentament damunt del solitari llit, suorós, amb agitada respiració i l’esguard perdut entre els llençols, la va recordar per un breu instant, i després va pensar en els molts anys transcorreguts, envoltat d’amarga solitud, ¡dos mil anys!, va pensar que eren massa fins i tot per el qui pot estimar tota l’eternitat.

Moments més tard va sortir al carrer deixant de banda el vell portal, després d’encendre una cigarreta, es va adreçar al lloc on els havia citat, ¡havia passat tant de temps!, ¿Com es trobaria en Joan? ¿I en Pere, encara continuaria sent tan caparrut com sempre?. Després d’una curta passejada pels carrers empedrats de la vila, en arribar a  la plaça, se’ls va trobar com abans, discutint per insignificants foteses, de sobta, en Joan, el més jove, els va posar en alerta: ¡Ja ve!, va cridar esvalotat, un fondo silenci els va envoltar, els seus semblants, d’ulls plorosos per l’emoció, es van tornar a il·luminar; ell havia complert la seva prometença, ¡havia tornat!, llur picaresc esguard, ple de complicitat, es va creuar amb el d’en Joan, aquest, després d’observar la cigarreta encesa a les seves mans, li va adreçar un afectuós retret: ¡“Xus”, deixa el tabac, et pot matar!

Aleshores ell, somrient, amoixant la rossa cabellera d’en Joan, li va respondre: ¡Sí, potser tinguis raó, potser! però també potser que aquest petit vici sigui la meva creu...

I junts, els dotze, tots plegats, contents i gatzarosos, van envestir el camí novament, el camí que temps enrera, ell, havia deixat, i que mai més no tornaria a oblidar.

Però si de cas...¿no era ell tan humà com qualssevol?

Por: Jordi Poblet