Un passeig per la Catalunya Nord

Un any més anem a celebrar la tradicional revetlla en aquest bucòlic racó del Vallespir, que de ben segur no va decebre a cap dels allà presents. La pau i assossec que transmet el lloc, els seus boscos, les seves aigües ..., el sopar de germanor, la tradicional ritu de les fogueres enceses amb la flama portada des del cim del Canigó, els farcell de llenyes amb els que els nostres desitjos es converteixen en Espurnes de foc en la foscor, la Purificació de l'ànima en la font de les encantades, el bany sota les estrelles a les fredes aigües del Paradís, la dansa al voltant de les brases, testimoni candent de la revetlla ... Poc queda per dir que no s'hagi dit ja, així que no puc per menys que convidar a tots aquells que encara no coneixen aquest magnífic paratge, que es deixin seduir per la seva tradició i llegenda a la llum de les fogueres en la nit de Sant Joan.

Després de la festivitat de Sant Joan, el cap de setmana oferia la possibilitat de realitzar activitats de tot tipus i per a tots els gustos: a la tradicional remuntada de la riera de Sant Magí, aquest any cal afegir les pràctiques de tir amb arc al costat de un renovat Molí d'en Leonard de la mà del mestre arquer Mark, o l'excursió a Cala Pi (Portbou) on alguns van poder gaudir d'un dia de sol i bany a les blaves aigües de la Mediterrània, o la visita cultural, per la qual van optar uns pocs, per terres de la Catalunya Nord, visitant les Abadies i santuaris de Santa Martí del Canigó i Casteil, el Priorat de Serrabona, Arlés sud Tech, Vilafranca de Conflent o Sant Miquel de Cuixà. Excursió aquesta última de la que us faig un petit resum:

L'abadia de Sant Martí del Canigó, consagrada en honor a Sant Martí de Tours en el 1009, està situada a França, a la part alta de la petita vila de Casteil (Castell de Vernet), a la comarca del Conflent, alçant-se després d'un pic rocós, a 1055 metres d'altura, del massís del Canigó. Guifré II de Cerdanya va ser el fundador de l'abadia.

 

Església Saint-Martin-le-Vieux (Sant Martí Vell) se situa a la carretera que connecta Casteil (Castell de Vernet) a l'abadia de Sant Martí, prop del primitiu castell dels senyors de Vernet. D'estil romànic i antiga església parroquial del poble, va ser abandonada al segle XVII a favor de l'església actual situada a Casteil. 

 
Sant Miquel de Cuixà, “Far” de la cultura catalana, és una abadia situada al peu del Canigó a la comuna de Codalet, als Pirineus Orientals (França) Amb els abats Garin i Oliva es va convertir en un dels centres culturals més importants de la Catalunya feudal. El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el festival de música clàssica de Prades. 

Arlés de Tec (Arles-sur-Tech / Vallespir) té l'origen en l'antic monestir de Santa Maria d'Arlés. El cenobi es va fundar primer sobre uns antics banys romans però a finals del segle XI, l'abat Sunifred, va ordenar el trasllat fins al seu emplaçament a Arlés. Aquest monestir va ser el primer que es va construir a Catalunya després de l'ocupació per part dels sarraïns.

Priorat de Santa Maria de Serrabona (Boule d'Amunt / Rosselló) promogut pel vescomte de Cerdanya Ramon Bernat a l’any 1082, queda situat dalt d'un escarpament de l'abrupte terreny que l'envolta, als contraforts orientals del massís de Canigó. El material utilitzat per a la construcció del santuari, la pissarra, i el marbre rosa del Conflent a les seves escultures, el converteix en un element únic de l’art romànic català. 

Vilafranca de Conflent (Villefranche du Conflent) fou fundada en 1090 per Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Des d'ençà anà formant part de diferents Regnes de l'època: comtat de Barcelona (1117), Regne de Mallorca (1276), Corona d'Aragó (1344), França (1463) Regne de Castella i Aragó (1493) Al 1654 fou assetjada durant 6 dies i saquejada pels francesos, i al 1659, amb el Tractat dels Pirineus, torna a formar part de França. A l'any 2008 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. A l’interior de les seves muralles es pot gaudir d’un passeig per uns carrers ben conservats, i de l’artesania típica de la vila, especialment d’uns dolços i gelats per llepar-se els dits.  

 

Jordi Poblet