Canigó: El Poema i la llegenda.

Canigó és un poema èpic de 1886, clau de la Renaixença catalana, escrit per Mossèn Jacint Verdaguer. Aquest poema conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Bernat Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. 
 

 

Muntanyes del Canigó fresques són i regalades
sobre tot ara a l'estiu, que les aigües són gelades.
Sis mesos m'hi vaig estar sense veure-hi persona nada
sinó un trist rossinyolet que en sortir del niu cantava.(...)

Aquesta història, “salpebrada” amb elements mitològics, té lloc al segle XI,  a l'època que els catalans patien les invasions dels sarraïns, quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda, llavors s'afegeix a l'exèrcit cristià en lluita contra els musulmans. Més tard, el noi que fa la guàrdia al castell de Rià, contempla el Canigó, mentrestant, el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.
Gentil coneix Flordeneu la reina de les fades. Essent rebut per ella, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i tots dos junts recorren els dominis pirinencs en un viatge en una carrossa voladora i mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes ell, encisat per la fada, s'oblida de la batalla. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil, a qui sorprèn quan està amb la fada, llavors, dominat per la ira, el mata estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Gifré es penedeix del seu crim i Tallaferro el perdona. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu”

 (...)
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)

Flama del Canigó: La tradició
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó, revifant la tradició dels focs de Sant Joan envoltant-los amb la mítica màgia del Canigó i d’un profund sentit de nacionalisme i d’unitat dels Països Catalans. Així, el 23 de juny de 1955, acompanyat per un grup d’amics i portant uns feixos de llenya va pujar al cim on encengueren una foguera que fou visible des de molts indrets del Pirineu. L’any següent hi van tornar però aquesta vegada a tot arreu des don es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d’encendre-les tan bon punt veiessin cremar la de la Pica.
A l’any1963, es va encendre el foc a la Pica, des don es baixava la flama per encendre el màxim de fogueres possible als pobles de la plana. A partir del 1964 la flama romandria encesa durant tot l’any al Castellet de Perpinyà, i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama al Castellet i és pujada a la Pica a darreres hores de la tarda; al punt de mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, a partir de llavors, tothom qui ho vol pot prendre la flama cap a les seves contrades. Amb la flama regenerada s’encendrà, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi hauran pujat el diumenge abans. Amb la flama d’aquesta foguera s’encendrà un llantió al Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Per: Jordi Poblet