Siurana

Siurana (Severiana –latín-, Xibrana -árabe-)

Esta hermosa villa, pedania de Cornudella de Montsant, tiene sus orígenes en el II milenio a C., en la Edad del Bronce, aunque no son muchos los vestigios hallados de aquella época, fue descubierto  allí, un taller de sílex con hachas de piedra pulida, puntas de flecha, fragmentos de vasos campaniformes y materiales de bronce.

Siurana, asentada sobre un enorme peñón de roca caliza que preside una magnífica panorámica del valle del río Siurana y rodeada por el torrente del Estopiñá, es uno de los pueblos más bellos de la provincia de Tarragona, declarado “Paraje Pintoresco” en 1961.

Entre sus paisajes naturales destacan formaciones rocosas como la peña gemela de la Siuranella, el Salto de la Reina Mora (la Trona) los acantilados de Arbolí, y los gorgs del río Siurana.

Siurana está flanqueada por la sierra Mayor de Montsant, y por picos como el de la Gritella (1.089m) y el de Gallicant (1.028m).

             

 Conjunto monumental

En Siurana puede visitarse la iglesia de Santa María, edificio románico de una sola planta del siglo XII, con una notable portalada lateral. También pueden hallarse algunos vestigios árabes, como los restos del castillo del walí Almira Alemoni. De hecho, Siurana fue el último reino de taifa en ser reconquistado de toda Cataluña, en 1153.

  La conquista de Siurana

El territorio de Siurana gozó de cierta importancia en el siglo XI, cuando se convirtió en un bastión casi inexpugnable de los reinos de taifas de la península. Su situación estratégica retrasó durante mucho tiempo el avance cristiano. La conquista de Siurana, a manos de Bertran de Castellet, concluyó el 29 de abril de 1153, día en el que el Conde de Barcelona, Ramón Berenguer II, otorga una carta de población a Bertran de Castellet.
Según un documento de 1154, los musulmanes de Siurana afirmaron a los conquistadores que habían estado ocupando ese enclave por espacio de 284 años, por lo que la Siurana sarracena data del año 869,  probablemente.

La leyenda de la Reina Mora

El carácter casi épico de la conquista del último reducto musulmán dio lugar a leyendas como la de la Reina Mora.
Cuenta una leyenda recopilada por el escritor Juan Amades que Siurana era el dominio de la reina Abd-el-azia, de gran belleza. Los cristianos, liderados por el señor de Tarragona Amat de Claramunt, incapaces de conquistar la población, se sirvieron de las artimañas de un traidor sefardí, que les ofreció la entrada al castillo. Los cristianos penetraron y mataron a casi toda la población. La reina, envuelta en el pánico general y viéndose derrotada, subió a su caballo blanco y se dirigió al precipicio cercano. Perseguida por los cristianos y para evitar que el caballo por instinto se detuviera ante el abismo le tapó los ojos, pero el animal, al darse cuenta del peligro, quiso parar y clavó sus patas en el suelo, de modo que quedó la huella de su herradura en la roca. Otros dicen que las marcas de herradura son del impulso que tomó antes del salto. Sea como sea, la tragedia fue inevitable y hoy en día puede verse clavada en la roca la huella del caballo en el lugar que se denomina el Salto de la Reina Mora (La Trona).


Datos de interés
La Fiesta del Jubileu de Siurana, el día 9 de mayo, fecha en que tiene lugar una commemoración religiosa dónde se reunen todos los fieles de los pueblos vecinos para pedir agua a la Virgen. La Fiesta Mayor es el 15 de agosto, con baile, carreras populares, concurso de bitlles, entre un largo etcétera de actividades.


Gastronomía:
Algunos de los productos más destacables son: quesos artesanos de cabra y oveja, aceites vírgenes y aromatizados (con ajo, limón y romero), mermeladas artesanas, aceitunas, pates de aceituna arbequina, membrillo, frutos secos naturales y garrapiñados, miel de diferentes variedades , polen, chocolates, vinos... Siurana lidera el renacimiento de una de las zonas vitivinícolas más importante del mundo a través de la recuperación de los antiguos vinos milenarios que elaboraban los monjes de la cartuja de Sta. María (S.XII) los cuales, durante 7 siglos, dieron fama y prestigio al vino del Priorato

Canigó: El Poema i la llegenda.

Canigó és un poema èpic de 1886, clau de la Renaixença catalana, escrit per Mossèn Jacint Verdaguer. Aquest poema conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Bernat Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. 
 

 

Muntanyes del Canigó fresques són i regalades
sobre tot ara a l'estiu, que les aigües són gelades.
Sis mesos m'hi vaig estar sense veure-hi persona nada
sinó un trist rossinyolet que en sortir del niu cantava.(...)

Aquesta història, “salpebrada” amb elements mitològics, té lloc al segle XI,  a l'època que els catalans patien les invasions dels sarraïns, quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda, llavors s'afegeix a l'exèrcit cristià en lluita contra els musulmans. Més tard, el noi que fa la guàrdia al castell de Rià, contempla el Canigó, mentrestant, el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.
Gentil coneix Flordeneu la reina de les fades. Essent rebut per ella, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i tots dos junts recorren els dominis pirinencs en un viatge en una carrossa voladora i mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes ell, encisat per la fada, s'oblida de la batalla. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil, a qui sorprèn quan està amb la fada, llavors, dominat per la ira, el mata estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Gifré es penedeix del seu crim i Tallaferro el perdona. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu”

 (...)
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)

Flama del Canigó: La tradició
La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó, revifant la tradició dels focs de Sant Joan envoltant-los amb la mítica màgia del Canigó i d’un profund sentit de nacionalisme i d’unitat dels Països Catalans. Així, el 23 de juny de 1955, acompanyat per un grup d’amics i portant uns feixos de llenya va pujar al cim on encengueren una foguera que fou visible des de molts indrets del Pirineu. L’any següent hi van tornar però aquesta vegada a tot arreu des don es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d’encendre-les tan bon punt veiessin cremar la de la Pica.
A l’any1963, es va encendre el foc a la Pica, des don es baixava la flama per encendre el màxim de fogueres possible als pobles de la plana. A partir del 1964 la flama romandria encesa durant tot l’any al Castellet de Perpinyà, i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama al Castellet i és pujada a la Pica a darreres hores de la tarda; al punt de mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, a partir de llavors, tothom qui ho vol pot prendre la flama cap a les seves contrades. Amb la flama regenerada s’encendrà, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi hauran pujat el diumenge abans. Amb la flama d’aquesta foguera s’encendrà un llantió al Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Per: Jordi Poblet